“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 18 de setembre del 2017

LA MEMÒRIA DE L'ARBRE



«Començo a sospitar que el canvi no és el canvi, són molts canvis petits que en fan un de gros, un de gros que no veig.»

La memòria de l'arbre de Tina Vallès

Reconec que a la meva llarga llista de “pendents” hi havia un parell de títols de la Tina Vallès, però que encara no havia llegit res d’ella. Va ser quan dues amigues van posar-se a parlar d’aquesta petita joia, en una xarxa social, quan vaig decidir buscar-lo a l’ebiblio. El vaig començar a llegir de seguida i ja no vaig poder parar fins a acabar-lo.

«La memòria de l'arbre» és la història més dolça, tendra i trista que he llegit darrerament. Un d'aquells llibres que et sedueix per la senzillesa de la seva narració i per la profunditat del que et conta; que et remou records, vulguis que no; que et transporta a la infantesa i t'apropa a la vellesa, fent que viatgis, amb el cor encongit, pels anys d'entremig, pels de la maduresa de l'adult. Un viatge al llarg de la vida, i sobretot de la memòria, o de les memòries, perquè segons ens diuen els protagonistes, i jo hi estic completament d'acord, en temin dues: la memòria dels records i la del cor. Dues memòries que es complementen.


La Tina Vallès té el gran encert d’escriure el llibre en primera persona, en la veu d’un petit narrador de deu anys: en Jan. És ell qui amb la seva mirada innocent ens portarà de la mà pel llarg viatge de la vida i dels records.

En Jan i l’avi Joan, un binomi difícil de separar. La candidesa de qui té tota la vida pel davant en contraposició de qui veu com la vida vol prendre-li el seu bé més preuat: la memòria. Tots dos comparteixen un món ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla. Un univers propi que el Jan vol preservar i no deixar entrar a ningú, és seu, d’ell i de l’avi, aquest avi que té una “o” que ell no té i que no vol que l’avi li doni mai ja que la conquesta d’aquesta “o” vol dir una renuncia massa dolorosa.  
Ells dos s’entenen amb preguntes sense resposta i respostes sense preguntes. Contestes que moltes vegades en Jan no vol, però que les rep. I són aquestes converses, plenes de complicitat, les que ens van dibuixant el camí per on transita la seva relació i que tindrà, com no podria ser d’altra manera, un arbre com a fil conductor: el desmai de l’avi a Vilaverd.

Tina Vallès ha estructurat «La memòria de l'arbre» amb onze parts, d'onze capítols cadascuna d'elles. Capítols minimalistes, n'hi ha que no arriben a la plana, que ens expliquen l'essencial sense palla, sense elements decoratius, les paraules justes —poques i ben triades— per expressar el que vol dir, i colpir-nos plana a plana.

L'autora crea uns personatges propers i familiars, —a qui tots podem posar cara ja que no deixa de ser gent a qui segur que coneixem— i els fa viure una situació que malauradament comença a ser força habitual en moltes famílies. I és amb senzillesa, i sense caure en el sentimentalisme ni en el dramatisme, que ens parla de com la malaltia de l'avi, no es diu n cap moment el nom però no costa gens discernir quina és, impacta en el nucli familiar i els canvis que s'han de produir.

«La memòria de l'arbre» és una petita, per extensió, ja que no arriba a les dues-centes pàgines, gran meravella que no us podeu perdre.

«Hi ha dies que demanen comptes d’avions, de volar, i de no tocar de peus a terra.»

4 comentaris :

  1. Estic una mica tova, així que de moment no vull històries massa tristes. Encara que és una autora que m'agrada.

    ResponElimina
  2. Tot i que em sembla una mica el de sempre d'aquesta autora, tard o d'hora l'acabaré llegint, m'atreia ja la idea, i escriu molt bé. A veure si suposa un avenç respecte llibres anteriors, aquest ha estat premiat i tot.

    ResponElimina
  3. Un llibre preciós, molt emotiu i ben escrit, Els dialegs de l'avi amb el net son perfectes

    ResponElimina